De Salomó a la Torre de Montferri

Nova sortideta en un gris diumenge del mes de febrer. Aquest cop els 4 magnífics en acció. Sortim de la població de Salomó, municipi del Tarragonès, a poc més de 25 quilòmetres de la capital. Aparquem aprop de l'edifici de la Societat Cultural Salamonenca i comencem la ruta pel camí de Montferri agafant la sortida del poble direcció la Polla-Rossa. 
Durant tot el camí som concsients, entre d'altres coses perquè ens ho ha dit el Toni, de la tasca de recuperació que s'està fent de recuperació de barraques i marges de pedra seca en tota aquesta àrea, on aquests tipus de construccions eren tradicionals. Un panell a mig camí ens explica detalladament que la cultura de la pedra seca és característica del paisatge mediterrani i que "van lligades a la tenacitat del pagès per a guanyar terres fèrtils a l'escarpada orografia". 

Trobem una construcció pràcticament intacta (possiblement reconstruïda) a l'interior de la qual accedim per comprovar que el gruix de pedra fa la seva feina com a agent aillant dels factors climatològics externs, i contemplem meravellats la rudesa i simplesa de la barraca en forma de cúpula, construïda única i exclusivament amb pedres unides entre elles sense cap mena d'argamassa o ciment, d'aquí el nom de pedra seca. 
I per a què servien aquestes casetes? doncs senzillament els pagesos les utilitzaven per a pernoctar després de llargues jornades de treball, o bé hi desaven les eines, o fins i tot els animals, en cas de tempesta o pluges torrencials. Els hi era fàcil, no sabien d'arquitectura ni d'enginyeria, però amb el material que tenien més a l'abast, la pedra, que trobaven quan llauraven els seus camps i que havien d'apartar perquè estorbava, aquella i moltes altres servien per a aixecar els marges i les cabanes, fins i tot en alguns casos, pous i cisternes per a l'aprofitament de l'aigua. 
Llegim en el panell que només a Salomó se'n conserven una setantena de barraques repartides per tot el terme de diferents tipologies.

Sortim de la barraca i pel seu voltant descobrim espàrrecs de marge, la collita dels quals ens acompanyarà durant tot l'itinerari, i una magnífica truita amb patata, ceba i espàrrecs de la mà de la Fernanda farà la delícia dels nostres paladars l'endemà a l'hora de dinar.

Arribem seguint la pista que condueix a l'antiga quadra de la Polla-Rossa, de la qual n'hi ha constància documental des del segle XIII. La construcció actual és del 1596. L'explotació pertanyia al monestir de Santes Creus i va ser testimoni de diversos fets bèl·lics al llarg dels anys, com les guerres carlines, cosa que no ens estranya gens per la seva privilegiada posició estratègica.
Continuem camí després de contemplar com els ametllers estan gairebé florits enmig d'aquests camps on també s'hi conrea vinya. Breu parada per fer un esmorzar rapidet i ens enfilem muntanya amunt direcció la Torre de Montferri. Realment és una pujada considerable i pedregosa, en alguns trams amb cordes per agafar-se, sobretot a causa del fort vent que comencem a notar així que anem fent els gairebé 400 metres de desnivell fins a arribar a dalt de tot.

Al capdamunt, ben bé al cim de la carena de la Tossa Grossa, s'alça majestuosa aquesta torre de 8 metres d'alçada, també coneguda com a Torre del Moro. És circular, declarada bé cultural d'interès nacional el 1985 i restaurada a finals del segle XX, i pertanyi al municipi de Montferri. 
Tot i que no hi ha testimonis documentals sembla que es devia construir cap als voltants de l'any 1000, probablement com a torre de guaita; la panoràmica del Camp de Tarragona que es pot contemplar des d'allà corrobora aquesta conjectura.  
Es pot accedir al seu interior, i a través d'una escala de gat pujar fins a dalt, encara que el fort vent que feia, ens va desaconsellar intentar-ho perquè prou feina teníem a aguantar-nos drets a la vora de la construcció.
El camí de tornada de la torre transcorre en paral·lel a la cresta de la carena, passa per sota d'una torre d'alta tensió i continua enmig d'un bosquet per fer cap als afores de Salomó, i altre cop a la plaça de l'església on ens encantem uns moments per contemplar un disputat i concorregut concurs de bitlles. 
Al final de l'itinerari constatem que hi hem esmerçat 2 hores i 50 minuts i hem recorregut un total de 8,82 quilòmetres. L'esforç es veurà recompensat amb unes costelletes a la brasa, i per a alguns uns cargols a la llauna, aquest cop tot cuinat a la parcel·la dels nostres companys.